Ramón Cardo reinvidica al Palau de Música de València “la docència musical necessita d’una revisió profunda” i reclama solucions al tracte deficient que reben els músics de jazz valencians

Paraules de presentació de Ramon Cardo al concert del Festival de Jazz realitzat al Palau de la Música el 8 de Juliol de 2015

Bona nit estimat públic que avui heu triat estar ací amb nosaltres compartint aquesta vetllada de Jazz en aquest auditori tant simbòlic i tant rellevant pera la música valenciana com és el Palau de la Música.

No tots els dies un té l’oportunitat d’estar en aquest Auditori presentant el que fa. Jo aprofitaré l’ocasió per, a banda de mostrar-vos el que fem, contar-vos algunes impressions personals i compartides amb molts membres de la comunitat de músics de jazz valencians.

Reitere, gràcies per acompanyar-nos i per reconèixer-nos com a artistes de l’esfera musical valenciana que, desgraciadament, no ocupa el lloc que hauria d’ocupar, sobretot tenint en compte l’altíssim nivell del què gaudeix el jazz local des de fa molt de temps.

Açò que dic, pel fet d’estar ací, pot sonar a pensaments confrontats, i és per això que he decidit explicar-vos una història, la història, perquè almenys sapigau de primera mà el que pensem el autèntics protagonistes de la mateixa, que som els músics de jazz.

Molts dels que esteu ací em coneixeu i sabeu que porte més de 40 anys dedicats a la música i els darrers 35, al Jazz. Una part molt important de la meva activitat ha estat la pedagogia i estic molt orgullós d’haver acompanyat en la seva formació a molts músics que avui són professionals; en part, un exemple d’això és la banda que avui presente, formada tota per músics valencians d’altíssim nivell.

A continuació vos faig un xicotet resum de la història (seré breu):

Primer, dir que ha hagut de ser un grup de Cambra, els Spanish Brass Luur-Metalls, i molt en especial Inda Bonet, els que m’oferiren fer aquest concert que, en principi, estava emmarcat dins del Congrés Internacional de Trombons, congrés que tenim el luxe d’acollir aquests dies al Conservatori Superior de Música de València, gràcies a l’impagable tasca de divulgació que porten fent aquesta gent des de fa molt temps, gràcies Spanish Brass, gràcies Inda.

Segon, mostrar la meva disconformitat amb algunes declaracions que s’han fet a quasi bé tota la premsa, des del Palau i molt en especial des de la direcció del Festival de Jazz. Els titulars diuen coses com que l’edició d’aquest any mostrava la gran aposta que es fa pel jazz valencià; temps de crisi, valencians al Palau…..

Si apostar significa que els músics valencians venim al Palau sense catxet i per la recaptació de taquilla, de la que després hem de restar el què es queda el Palau, el què es queda l’SGAE, la comissió dels bancs, l’equip de sonorització i no sé si encara hi haurà alguna cosa més a restar, afegint que avui els músics no tenim ni aigua ni un trist càtering, doncs tinc mal entès el significat de la paraula apostar.

Vos estalviaré explicar-vos el calvari fiscal que la majoria de músics hem de passar per a cobrar el que diem en l’argot “un puto bolo”…… per la poca pasta clar… està clar que el Palau no és circuit per als músics valencians.

Seria hora ja de revisar la fiscalització dels artistes, que seguim sent autèntics OFNIs (Objecte Fiscal No Identificat), hem de dissenyar un nou marc laboral que s’adapte a les característiques del Col·lectiu d’Artistes i Tècnics.

Malgrat tot, els músics de jazz seguim buscant-nos la vida per tocar en directe i seria hora ja que es contemplara des del govern el recolzar i normalitzar el circuit alternatiu de sales xicotetes, clubs i “garitos”, que són a la fi els que ensenyen aquesta música, i eduquen la societat, dia a dia. Cal recolzar els empresaris que decideixen apostar per la música en directe i també s’ha de demanar una quota de participació local, de la gent que treballem ací i que paguem els nostres impostos ací.

Tercer, mostrar la meva preocupació per tot el que hem anat perdent els músics ací al País Valencià, no fa massa temps comptàvem amb una Xarxa musical de la Conselleria, amb un circuit de la Diputació (SARC), amb uns pressupostos municipals que tenien dotació per a la cultura; tot aquest entramat permetia mostrar projectes valencians i d’altres llocs amb unes bones condicions, tant econòmiques com d’infraestructures. Ara no tenim res de tot això.

Quart, si la tendència es externalitzar la cultura i fer-la mes autònoma,difícilment ho aconseguirem amb un circuït inexistent i amb un IVA cultural del 21%, una autèntica barbaritat si ens mirem amb la resta de països europeus que ens envolten.

Cinquè, dir allò de “a València tenim lo milloret de la música”, “músics que ocupen llocs de treball a les orquestres i escoles de tot el país i part d’Europa”…És veritat… ara bé… baix la meva manera d’entendre, i de la de molts més, no és precisament per tenir unes bones escoles de música. Mentre la gran majoria de xiquets que passen per les escoles de les bandes abandonen la música en un període relativament curt de temps, hem d’entendre que estem fracassant en l’ensenyament de la música i que un fenomen que és únic al món, les bandes, l’estem desaprofitat i crec que no l’hem ajudat a canviar i adaptar-se a l’actualitat. La gran majoria de xiquets acaben avorrits de la música, patint una pedagogia obsoleta i molt poc motivadora.

La docència musical necessita d’una revisió profunda que obligue per una part als professors a reciclar-se i a seguir mantenint la seva trajectòria artística, que és la que a la fi garantirà que comptem amb autèntics formadors i motivadors per als alumnes, i no penalitzar-los obligant a complir una agenda que impossibilita que el professor seguisca desenvolupant-se com a artista, convertint-lo amb el temps en un músic frustrat. Als Conservatoris de València hi ha professors que fa anys que no toquen mai, aquesta gent no potser mai, de cap de les maneres, un referent. I per altra part, la necessitat que les escoles de grau professional i superior obrin les portes a totes les noves tendències i a les que han sigut desestimades. És una incongruència tenir un grau Superior de Jazz però que no hi haja aquesta possibilitat almenys en el darrer cicle de Grau Mig, on la gent ha de decidir cap a on dirigirà els seus estudis.

Per acabar. Si posàrem en una balança el què els Governs han invertit en rescatar els bancs i fer front a la despesa que han suposat les infraestructures i els projectes que ens anaven a donar “l’oro i el moro“ i per tant ens costa i costarà un bon grapat de milions que ixen de les nostres butxaques; si mirem com queda el nivell comparant amb el que s’ha posat a la balança per potenciar la Cultura i l’Educació, el resultat és sagnat… així ens va!!!!!!!

Gràcies per aguantar el discurset, però si no ho dic revente! Espere que entenguau aquestes paraules com el desig d’un músic que vol i somia en un món més just, més igualitari i més humà. El jazz és una de les tantes manifestacions que ens ajudaran a aconseguir-ho.

Ara bufen altres vents, a l’esfera valenciana; espere i desitje que arrepleguen el sentir d’aquestes paraules.

Gràcies. Que sigau molt feliços!!!!!!!!

Ramón Cardo. Saxofonista Jazz, Professor Conservatori Superior Música “Joaquín Rodrigo” Valencia


One thought on “Ramón Cardo reinvidica al Palau de Música de València “la docència musical necessita d’una revisió profunda” i reclama solucions al tracte deficient que reben els músics de jazz valencians

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s